Maria Aurèlia Capmany: la llengua catalana com a eina

Per Agnès Toda i Bonet

Enguany també celebrem el centenari del naixement de Maria Aurèlia Capmany, una dona que va voler-se fer a ella mateixa malgrat que els cànons de l’època no li ho permetien —l’època que va viure d’adulta, no l’època per la qual l’havien educada a l’Institut Escola, de joveneta. I és que l’havien preparada per a un món ple de llibertats i de sobte topa amb un de ben diferent, en què la repressió és l’emblema. Per tant, educada per a una societat que no és la que va trobar, pot acotar el cap —com tants i tants altres— o pot intentar erigir-lo tan alt com pugui, malgrat saber que no era una tasca fàcil, però tenint en compte que ella podria servir d’exemple, que ella podria aplanar el camí —com deixen clar que volen fer els escriptors de Cita de narradors: Joan Perucho, Manuel de Pedrolo, Jordi Sarsanedas, Josep M. Espinàs i la mateixa Maria Aurèlia Capmany, l’única dona. Així que opta per no tenir por, o si més no per tenir les coses ben clares i lluitar en contra d’allò que no li semblava just. En El cel no és transparent, semblantment al seu cas, fa dir a la Maria: «M’ha calgut destruir tot allò que m’havien ensenyat; m’ha calgut fer-me de nou d’una manera que no em van ensenyar a ésser. Després m’he limitat a actuar al més rectament possible» (Capmany 1996: 496).

Davant la situació en què es troba, no pot ni sap ni vol quedar-se de mans plegades veient la injustícia que plana a tot drap i a tot arreu; no vol ser-ne còmplice —i no fer res era, en última instància, ser-ne còmplice. Capmany es manté fidel als seus principis i actua en conseqüència. Agafa la llengua com a arma i comença a fer-se-la seva, sobre paper, en xerrades… Segons Agustí Pons, devia considerar que aquesta era la seva militància més efectiva (Pons 2017: 337). I d’aquí, apunta Francesc Foguet, sembla que n’acabarà derivant el seu compromís polític (Foguet, 2018: 35). Ella és producte del moment en què els escriptors s’engatgen, es comprometen, i el seu compromís esdevé triple, també, com en el cas de Maria-Mercè Marçal: amb el seu poble, amb la seva classe i amb el seu gènere. I el compromís amb el seu poble la porta no sols a optar per escriure en català i, a més, intentar fer-ho legalment, malgrat la censura, l’opressió i la prohibició del franquisme; sinó també a fer-ho amb clara consciència lingüística, preocupant-se per la llengua que feia servir.

D’aquí que, a vegades, s’empelti de la llengua més col·loquial —com a llegat patern o de l’avi, en podríem dir—, com es pot observar clarament en les seves Varietats; però també conrea altres tipus de llengua i se’n preocupa cansadament, perquè sap que ella, com Espriu —el seu admirat Espriu, de qui precisament va parlar en relació amb la llengua en comentar la Primera història d’Esther: «No hi ha llenguatge críptic en Espriu, ni sentits equívocs, ni valors translatius, ni significacions arcaiques, les paraules tenen exactament el sentit que trobarem, si ens donem la pena de buscar-les, en el diccionari normatiu » (Capmany 1972: 115)—, també ha nascut —o així s’ha fet a ella mateixa— per «salvar-nos els mots» i vol reeixir en l’empresa; salvar la llengua —en termes genèrics, incloent-hi tots els registres i les diferents possibilitats.

Vols seguir llegint aquest article? El trobaràs al número 105 de la revista Llengua Nacional.