El llenguatge administratiu i la imatge de les institucions
Per Carles Duarte
Quan l’any 1978 l’aleshores rector de la Universitat de Barcelona, Antoni Maria Badia i Margarit, va assumir el repte d’encapçalar la modernització i la catalanització de la institució, va adonar-se que la situació de la llengua catalana hi era ben precària. Em va convidar a incorporar-me a l’equip que l’orientava i l’ajudava en l’objectiu de promoure la normalització del català. S’hi va constituir una Comissió Sociolingüística, que duia a terme enquestes sobre el coneixement i l’ús de la llengua. S’hi van instituir uns Cursos de Llengua Catalana, esdevinguts després Serveis Lingüístics. I es va considerar indispensable afavorir, a més, la presència del català en els usos administratius.
A l’hora de fer-ho, però, vam constatar que només disposàvem com a antecedents propers aprofitables de materials elaborats pel Seminari de Documentació Jurídica en Català del Col·legi d’Advocats, amb Josep-Lluís Sagarra i Osvald Cardona (Cinquanta documents jurídics en català (1976), Vocabulari jurídic castellà-català català-castellà (1980) o el Síl·labus processal civil i formularis (1984)), i d’alguna publicació comercial. Davant d’aquesta realitat tan exigua, el doctor Badia i jo vam emprendre l’elaboració d’un primer Formulari administratiu aplicat especialment a la Universitat i d’un Curs de llenguatge administratiu, tots dos publicats l’any 1979. Vam desplaçar-nos a Andorra i a Perpinyà amb l’esperança de trobar referències aprofitables i vaig iniciar una labor de recerca sobre els antecedents de la documentació jurídica i administrativa en català des de l’edat mitjana fins a l’etapa de la Generalitat Republicana, i sobre els corrents internacionals dominants en la renovació del llenguatge administratiu des de l’experiència d’altres països.
Tant el doctor Badia i Margarit com jo érem del tot conscients que plantejar-nos una simple traducció catalana dels textos existents en aquell moment en castellà hauria constituït un error gravíssim. El llenguatge administratiu era un exponent més d’un règim dictatorial, on era natural que els ciutadans s’adrecessin a les administracions suplicant o que les instàncies acabessin amb una fórmula com ara «Gracia que espera obtener del recto proceder de V.I., cuya vida guarde Dios muchos años». S’imposava una ruptura, que reflectís el compromís democràtic que havia de presidir les administracions un cop tancat el període franquista. I la ruptura no es podia limitar a un canvi de llengua, sinó que calia associar-hi des del primer moment una nova orientació, des de l’esperit de servei públic i la proximitat amb els ciutadans, que havien de deixar de ser tractats com a súbdits sotmesos.
Vols seguir llegint aquest article? El trobaràs al número 100 de la revista Llengua Nacional.
Trackbacks i pingbacks
[…] El llenguatge administratiu i la imatge de les institucions (Carles Duarte a Llengua Nacional, 14-10-2017) […]
Deixa una resposta
Vols unir-te a la conversa?No dubtis a contribuir!