Entrevista a Adelais de Pedrolo, per Màriam Serrà

Ens trobem amb Adelais de Pedrolo, filla de Manuel de Pedrolo, al pis de la casa familiar de Tàrrega, on havia viscut el seu pare i on passaven les vacances. Fem l’entrevista al mateix despatx on l’escriptor treballava durant l’estiu, una estança petita i plena de llibres, amb la persiana del balcó abaixada que esmorteeix la calor estiuenca i el fred hivernal. El cendrer de vidre –ara buit, com devia estar poques vegades– reposant a l’escriptori de fusta, el telèfon negre de disc damunt la tauleta petita, els arxivadors, la cadira amb braços…; tot sembla a punt perquè Pedrolo enceti un nou escrit. Fins tens la impressió que sents el so de les tecles de la vella màquina d’escriure que tant va fer treballar.
Immerses en aquesta atmosfera, iniciem la conversa.

[…]

—Parla’ns del Pedrolo íntim, familiar; del Pedrolo pare…
—Era un Pedrolo molt diferent del que veia la gent: tenia sentit de l’humor, una mica peculiar, això sí; era molt despistat, també. Hi ha una anècdota meva de quan anava a l’institut. Un dia em va trobar pel carrer en una hora en què jo havia d’haver estat a classe però no hi va caure; jo vaig tenir una fallada enorme: me n’havia d’haver anat a casa i haver donat qualsevol excusa a la mare, però no ho vaig fer; ell va arribar primer i va comentar sense malícia que ens havíem trobat, i llavors es va descobrir el pastís. A la mare i a mi ens prenia el pèl d’una manera descarada, explicant-nos històries que a la fi resultaven no ser certes, i quan no ens el crèiem en alguna que era veritat, llavors, s’enfadava. Llegia el diari a taula havent dinat i era tot un poema per les enrabiades que s’emportava.

Amb tant com llegia i escrivia, podia conciliar la vida familiar amb la literària?
—Això m’ho preguntes des de la perspectiva actual: ara es viu una vida molt accelerada, mentre que abans era molt més senzilla. No viatjàvem, i les nostres vacances consistien a passar tot l’estiu a Tàrrega. Allí fèiem el vermut a l’Ateneu el diumenge i sortíem a passejar cada dia al capvespre, i tornàvem carregats de figues, móres, raïm, ametlles, flors…, de tot el que trobàvem. Al pare li agradava especialment, els dies que havia plogut, l’olor de la terra mullada. Ara, per exemple, amb la taula on treballava ell, jo no en tinc ni per a començar. La vida era molt diferent, anava a un altre ritme i hi havia temps per a tot.

T’ha condicionat ser la filla de Manuel de Pedrolo?
—Ho he portat sempre d’una manera molt normal, encara que suposo que no ho va ser tant. De fet, no crec pas que a gaires criatures els hagin posat al davant d’una llibreria perquè s’entretinguessin. La mare explicava que m’asseien a la trona, quan encara no caminava, de cara a la llibreria, i sembla que els colors dels llibres m’entretenien, perquè hi tenia llargues xerrades, guturals, és clar, perquè encara no parlava. No és gaire normal per a d’altres, però per a mi sí que ho va ser. Sí, em va condicionar, i molt. Més aviat em va fer veure la realitat d’una part de la societat en què m’havia tocat de viure com a perdedora. Quan vaig començar el batxillerat, em va tocar una professora d’història que era falangista. El pare començava a ser conegut i, quan la dona va saber que era la seva filla, ja el primer dia de classe em va dir que em suspendria. I ho va complir durant els tres anys en què em va tocar estudiar amb ella, encara que, sortosament, les assignatures les vaig poder aprovar al setembre, perquè el qui examinava era un altre professor. No tan sols em suspenia sempre, sinó que, a classe, no parava de castigar-me: em feia sortir a la terrassa i em posava en ple sol o m’expulsava de l’aula per coses insignificants. Però ja em va anar bé, tot això, perquè vaig aprendre a plantar-li cara. Em va fer tant la vida impossible que el pare va anar a parlar amb el director de l’institut, però aquest li va dir que no hi podia fer res, perquè la dona era falangista i tenia bons agafadors. A catorze anys vaig descobrir que es pot ser molt injust; per això, potser, no suporto la injustícia.

[…]

Vols seguir llegint aquest article? El trobaràs al número 102 de la revista Llengua Nacional.

0 respostes

Escriu el teu comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *