Nosce te ipsum

Albert Jané

Vet aquí una de les màximes més famoses de l’antiguitat clàssica, atribuïda a diversos filòsofs grecs i que coneixem en la seva versió llatina: Nosce te ipsum. La traducció a la nostra llengua d’aquesta màxima, tal com podem llegir en tots els repertoris de sentències i frases fetes llatina, ha d’ésser Coneix-te a tu mateix.

Algunes vegades, però, no deixa d’haver-hi qui sent la temptació de prescindir de la preposició, recordant, potser, que en català el complement directe o acusatiu s’ha d’introduir normalment sense preposició, amb què tindríem Coneix-te tu mateix, construcció que tot i ésser correcta té un altre significat. Efectivament, sense la preposició, el grup o sintagma tu mateix no fa la funció de complement directe sinó de subjecte, i el que ens diu el filòsof no és que siguem nosaltres mateixos (cada un pel seu compte) els qui ens hem de conèixer, sinó que som precisament nosaltres mateixos (cada un de nosaltres)i no els altres allò que hem de conèixer. Si es vol dir d’una altra manera, focalitza el complement i no el verb. I encara ho podríem explicar dient que el subjecte és el tema i el complement és el rema.

Així, llegim en la introducció d’una traducció del Pantxatantra  la frase de Goethe, traduïda al català, Qui es conegui ell mateix i conegui els altres, reconeixerà que orient i occident no són separables. D’una banda el sentit, i de l’altra la coordinació entre les dues proposicions, en la segona de les quals el sintagma els altres fa clarament la funció de complement directe, indiquen que ell mateix té aquesta mateixa funció i, per tant, hauria d’anar precedit per la preposició a: Qui es conegui a ell mateix i conegui els altres…

En altres casos pot ésser, naturalment, al contrari. Es pot demanar, o indicar, que ha d’ésser precisament algú determinat, i no una altra persona, qui faci, o hagi fet, una determinada cosa, com en l’exemple següent, tret d’una novel·la de la desapareguda col·lecció «La cua de palla»: Potser l’Amato se’l va fer a ell mateix, el favor. Es tracta de la resposta donada a un que insinua que, fos qui fos que va cometre un determinat assassinat, va fer, sense voler, un favor a l’anomenat Amato. I l’autor de la resposta vol insinuar que devia ser el mateix Amato qui es va fer el favor a ell mateix, és a dir, qui va cometre l’assassinat. Per tant, en aquest cas hauria convingut enfasitzar o focalitzar el subjecte (i no el complement, en aquesta frase indirecte) prescindint de la preposició: Potser l’Amato se’l va fer ell mateix (i no una altra persona), el favor.

Article publicat a Llengua Nacional – núm. 79 – II trimestre del 2012