La llengua del judici

Per Bernat Joan i Marí

Acabat el judici que ha tengut lloc al Tribunal Suprem del Regne d’Espanya contra els líders polítics i socials catalans, pens que una de les qüestions que més deuen haver sobtat els observadors internacionals ha set el nul reconeixement dels drets lingüístics dels acusats per part de l’esmentat tribunal.

Una de les coses que els observadors internacionals tenen costum d’observar, especialment quan observen judicis en llocs on hi ha possibilitat de conflicte lingüístic (i, per tant, de menysteniment dels drets lingüístics de determinades persones), és si es garanteixen els drets lingüístics de les persones que s’asseuen al banc dels acusats.

Així, en els judicis a activistes palestins, per exemple, sempre s’observa si el judici s’ha pogut desenvolupar normalment en àrab. Fins i tot, alguna vegada, he tengut ocasió de llegir comentaris sobre la insuficient competència en àrab per part d’algun jutge israelià que ha participat en algun d’aquests judicis. (Allà sempre el jutge té competència en la llengua dels acusats, encara que de vegades hom consideri que no arriba al nivell de proficiència.)

En llocs en situacions semblants a la nostra, els tribunals sempre són escrupolosos en aquesta qüestió. És del tot impensable que un tribunal canadenc jutjàs persones del Quebec i no els permetés d’expressar-se en francès. O que ciutadans flamencs no es poguessin expressar en neerlandès davant un tribunal belga. O fins i tot que ciutadans finesos de parla sueca no poguessin fer servir la seua llengua davant qualsevol tribunal de Finlàndia. L’acusat és qui té tot el pes a sobre, i tot l’estrès d’haver-se de defensar. I, per tant, constitueix un principi universal que s’ha de poder expressar sense entrebancs en la seua llengua.