En defensa de l’escola catalana: reptes de futur

En el marc dels debats del cicle «Parlem-ne!», el passat dimecres 14 de març es va organitzar la primera taula rodona d’enguany, en aquest cas centrada en l’escola catalana, en un moment en què el Govern de l’Estat espanyol torna a qüestionar el model lingüístic que fa tants anys que s’implementa a Catalunya –i amb un resultat positiu, en línies generals–.

Albert Fabà, Carme Junyent i Pere Mayans van ser els ponents d’aquest acte, celebrat a l’Auditori de la seu de l’Associació Llengua Nacional, en ple centre històric de Barcelona, a escassos centenars de metres del Palau de la Música Catalana. El públic, sobretot encapçalat per un grup de gent jove, va escoltar amb atenció les explicacions i els raonaments en relació amb l’escola. La pregunta inicial de la qual es partia va ser clara i concreta: «El sistema d’ensenyament en català de l’escola funciona? És un sistema efectiu?»

Albert Fabà, sociolingüista de formació, se centrava sobretot en l’aspecte legal de la immersió i considerava com a positives algunes de les sentències dels tribunals espanyols, que reconeixien la total competència de la Generalitat en aquest àmbit, motiu pel qual el Govern espanyol ha hagut d’assumir que no pot erradicar el model d’ensenyament en català o, almenys –va remarcar–, no ho té gens fàcil i té moltes limitacions jurídiques.

La professora de lingüística de la Universitat de Barcelona, Carme Junyent, va voler aprofundir la seva anàlisi en qüestions de la manca de compromís i coneixement lingüístic de molts mestres i professors d’arreu de Catalunya per a fer del català la llengua d’ús habitual a l’escola, més enllà de l’aula. És a dir, la seva visió és que la llengua catalana no solament ha de ser present a l’aula, sinó també en la resta d’espais en què hi ha algun tipus d’interacció d’alumnes i mestres, de manera que el paper dels docents és molt més rellevant que el que sovint es vol fer creure o es manifesta.

Pere Mayans, professor de català d’educació secundària amb una gran experiència al Departament d’Ensenyament de la Generalitat, va ser molt crític amb el poc compromís per part del Govern de controlar que s’apliqui realment el sistema d’ensenyament en català, tot i que es va mostrar conscient que no és gens fàcil de dur a terme un mecanisme de control que pugui ser efectiu amb els mitjans de què disposa el Departament.

Sobretot es va parlar de l’escola en català (apunt: no es pot parlar d’immersió lingüística allà on el català és la llengua habitual, ens van aclarir, ja que la immersió és el sistema d’ensenyament d’una llengua allà on no és habitual emprar-la). Algunes de les qüestions que van suscitar més debat foren preguntes com la següent: «És real, el sistema d’ensenyament en català arreu de Catalunya?» La resposta va semblar gairebé unànime entre els experts: «No.»

Amb l’habitual ball de xifres percentuals que sol portar cua, es parlava d’entre un 25 i un 50% de classes en català, depenent de la zona del país. No cal dir que la valoració més escèptica corresponia a algunes de les zones de l’àrea metropolitana de Barcelona, que sovint sol ser la més castigada des del punt de vista de la presència del català en l’ús social i, per tant, en l’ús escolar.

Una altra de les observacions interessants que es van fer girava entorn de les pròximes i imminents jubilacions que s’esperen de professors, la majora dels quals van tenir un compromís amb la recuperació de la llengua a l’aula a principis dels anys vuitanta del segle passat. Una de les pors, doncs, és que no se sap si els joves professors que els aniran rellevant tindran la mateixa consciència i el mateix neguit per a mantenir aquesta sensibilitat lingüística a favor de la nostra llengua.

Vegeu un petit recull d’imatges de l’activitat:

La taula rodona «En defensa de l’escola catalana: reptes de futur» es va poder fer gràcies al suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.