Elogi dels mots «ànnera» i «pollastre»

Andreu Salom i Mir

En una llengua subordinada com la catalana, la substitució de paraules per unes altres de manllevades de la llengua dominant, la castellana, és un fet força freqüent. La manca de drets lingüístics dels catalanoparlants, molt especialment en les regions perifèriques dels Països Catalans —amb menys consciència lingüística i molt menys dotades d’una legislació efectiva i adient—, i les polítiques lingüístiques d’ampli abast desenvolupades per un Estat que ens és clarament advers, causen estralls en el bon ús de l’idioma propi, el català. La inèrcia col·lectiva en matèria de comunicació oral acaba de reblar el clau, en aitals circumstàncies, del desbaratament lèxic que pateix la nostra llengua.

Molts són els mots que, en els darrers decennis, han caigut en desús per la situació general suara esmentada. Un d’aquests és, justament, ànnera (variant de àneda), vocable que, a Mallorca, ha designat tradicionalment «l’animal de ploma, aquàtic, de l’orde de les palmípedes», i que poden ser de gèneres diferents. A les terres catalanes continentals en solen dir ànec, que és el terme més estès. En castellà el seu equivalent és ánade, però el mot més popular i usat és pato, que és precisament el que està substituint, per les causes indicades anteriorment, el terme
propi d’aquesta terra, o sia, ànnera.

Hi ha altres casos en què la paraula distintiva del català, a terres insulars, ha començat a caure en un cert desús més recentment i, sovint, popularment, encara comparteix amb el mot extern una certa competència. Un del exemples més clars, en aquest sentit, és el de pollastre (ens referim, és clar, al «gall jove que comença a tenir cresta»), la utilització del qual, entre els catalanoparlants, comença a minvar, alhora que augmenta el del castellà pollo, que està
desplaçant cada cop més el primer en molts àmbits d’ús.

Naturalment, podríem comentar, ací, altres casos de vocables o expressions que, lamentablement, van sent
substituïts pels seus respectius castellans, com ara indiot (dit també gall dindi o gall de les Índies), reemplaçat
sovint pel mot forà pavo. El més trist i preocupant és que les substitucions lèxiques citades són absolutament innecessàries, i que no es produirien en el cas contrari que ens trobéssim en una situació política, cultural, lingüística i social plenament normalitzada.

Article publicat a Llengua Nacional – núm. 80 – III trimestre del 2012

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *