El futur de la literatura catalana als nostres instituts

En aquesta ocasió, la taula rodona es féu a la Casa Golferichs, el mateix lloc on s’inicià el cicle «Parlem-ne!» ara fa poc més d’un any.

Abel Carretero, president de l’Associació Llengua Nacional i director de la revista, donà la benvinguda al públic assistent, i convidà tothom a interessar-se per la revista, tot fent esment del monogràfic sobre Manuel de Pedrolo com a exemple de l’interès que també té per la literatura i altres manifestacions de la cultura catalana. A continuació, Maria Rosa Bayà, responsable d’activitats de l’entitat, explicà que les taules rodones d’enguany estan dedicades a l’educació i tot seguit presentà els ponents: Montserrat Franquesa, llicenciada en filologia clàssica i filologia germànica, doctora en traducció, dedicada professionalment a la investigació, la docència i la traducció, i directora de la revista Visat (del PEN català), i Andreu Freixes, també professor i formador de mestres, autor de diversos manuals de llengua i literatura catalana i universal, especialitzat en literatura catalana del segle XIX. Tots dos pertanyen al Col·lectiu Pere Quart, del qual destaquem que, ultra el protagonisme que ja va prendre arran de la publicació del manifest «SOS. Literatura catalana a l’ensenyament», s’han mantingut actius en la defensa de l’ensenyament de la literatura catalana, fonamental perquè l’ensenyament de la llengua catalana sigui complet.

El primer torn fou per a Montserrat Franquesa, que començà repassant breument el naixement del Col·lectiu Pere Quart, tant la seva motivació com els seus objectius. L’origen de tot plegat fou la reducció de l’ensenyament de l’assignatura de llengua catalana i literatura de batxillerat a dues hores setmanals als centres de secundària de Catalunya, fet que agreujava els molts problemes que ja pateix la nostra llengua. Mostrà per pantalla la pàgina web del Col·lectiu i en comentà els punts més significatius, com per exemple que tot això no respon a un interès gremial dels professors de literatura, sinó a una necessitat real de cultura bàsica de la societat. En destacà diversos punts que duen a conclusions importants. Cal que els filòlegs tinguin més reconeixement professional, així com tenir uns referents literaris, sobretot considerant que per a molta gent l’escola és l’únic contacte que tindran amb la literatura, per això és essencial dedicar-hi el temps necessari. L’ideal serien quatre hores setmanals, o un mínim de tres, però no les dues actuals.

Amb dues hores, bona part del professorat es limita a ensenyar uns mínims de llengua per tal de preparar les proves de selectivitat, i l’ensenyament de la literatura es limita a les lectures obligatòries. Un altre aspecte que va destacar Franquesa és que cal millorar la formació del professorat, ja que el màster de professor de secundària de llengua catalana i literatura presenta greus deficiències, a part que s’ha de cursar conjuntament amb els estudiants del màster de llengua castellana i literatura. Un altre problema és que hi ha una deficiència d’obres fonamentals de la literatura catalana a les llibreries. Paral·lelament, va manifestar que seria bo crear un observatori de la llengua i la literatura catalanes. Tampoc no defugí la denúncia dels responsables polítics en el procés de residualització de la literatura catalana. També exposà que, a banda del manifest, el Col·lectiu Pere Quart es manté actiu principalment a base de publicar articles en diaris i revistes, d’organitzar taules rodones, com la que es va fer a l’IEC, i de reunir-se amb l’Administració. Recentment també han fet unes jornades a Vilanova, i ara estan preparant una presentació a València.

Seguidament, Andreu Freixes abordà el problema des d’una perspectiva àmplia, europea. La societat actual és molt economicista, i per aquest motiu creu que tot el que no es pot traduir directament i clara en diners no es considera important. Aquest fet s’agreuja encara més amb una segona perversió del sistema mercantilista: interessa vendre contínuament, i per això se sobrevalora el que és novetat, no pas el contingut, i això porta sovint a una pèrdua d’interès pels referents literaris clàssics. Fins i tot el llibre físic perd prestigi. Per a canviar el paradigma cal fer entendre per a què serveix la literatura. Una via interessant seria aprofitar el caràcter reivindicatiu dels estudiants per a fer-los veure que una part de la literatura sempre ha estat una alternativa al discurs hegemònic de cada moment històric. De fet, la idea mateixa de com vol ser Europa és una conseqüència dels grans referents literaris que hem tingut, i la literatura catalana ens situa a Europa i ens vincula amb la resta de la seva literatura. L’aprenentatge de la llengua és solament un més dels beneficis destacats que aporta l’estudi de la literatura. En el cas de la nació catalana, cal afegir-hi els problemes històrics: tenim un desconeixement de la nostra tradició cultural molt més gran del que hi ha en altres països europeus. Un exemple evident de la magnitud del problema és que La Caixa vengué —regalà, segons digué Freixes— el seu 30% de les accions del Grup 62 al Grup Planeta per 6 milions d’euros, amb la qual cosa aquest comprador passà a tenir-ne el 64% del capital. Per a encarar tantes dificultats és bàsic encertar la manera d’ensenyar, sobretot quan parlem d’història de la literatura, i també és evident que no n’hi ha prou amb dues hores setmanals de llengua catalana i literatura a batxillerat, i que els polítics, que al capdavall són els responsables del model actual, haurien de fer un canvi decidit i implicar-s’hi d’una manera definitiva. Podem resumir-ho tot en una pregunta: volem una societat de tècnics superespecialitzats i prou, o volem formar ciutadans lliures amb capacitat crítica?

Acabades les exposicions dels ponents, el públic es mostrà interessat i participatiu en el torn de preguntes i comentaris. Un professor de secundària preguntà per com s’aconsegueix que l’estudiant entengui que un autor ja mort ens continua parlant mitjançant la seva obra escrita. La resposta de Freixes incidí en el fet que l’entusiasme del professor per la matèria és el primer que pot captar l’atenció de l’alumne, i a partir d’aquí es pot aconseguir connectar algun aspecte de la realitat actual amb el que escrigueren els clàssics. Cal trobar algun element que permeti que l’alumne se senti identificat amb el que llegeix. Alhora, es constatà una vegada més que el nivell lingüístic dels alumnes actuals de secundària és baixíssim, i fins i tot el de l’alumnat universitari. Una altra pregunta fou si el Col·lectiu Pere Quart té una proposta concreta per a revertir aquesta situació, i la resposta donada era que cal augmentar les hores d’ensenyament del català, però també el nivell d’exigència, que ara és molt baix comparat amb el d’altres països europeus, en part perquè aquí no hem aconseguit crear una tradició literària consolidada, la qual tot just va començar a fer-se durant els anys vuitanta, però s’esguerrà a partir dels noranta. Es reclamà la necessitat de dignificar el màster de professorat de secundària, que actualment permet que persones amb molta menys formació que els filòlegs els prenguin la que seria la seva feina “natural”, i també la necessitat de sensibilitzar els professors de secundària. En aquest punt, els ponents comentaren que ens falten complicitats des dels organismes competents, i que en els darrers trenta anys no hi ha hagut cap iniciativa per a promoure els estudis de filologia. Una altra intervenció manifestà la manca d’interès des de les institucions, i convidà Llengua Nacional a prendre’s molt seriosament la llengua i la literatura des de moltes perspectives. Un altre assistent proposà que la revista Llengua Nacional es plantegi d’incloure alguna mena de suplement sobre literatura catalana. Finalment, es denuncià que, si bé tenim un Teatre Nacional, no tenim un repertori nacional que es pugui anar veient regularment, i que les obres catalanes que són un èxit de públic no reben impuls perquè es puguin mantenir en escena.