El català a la justícia: justícia al català?

Per Francesc Jutglar

El dijous 17 d’octubre, l’Auditori del Centre Sant Pere Apòstol fou l’escenari de la segona taula rodona del cicle «Parlem-ne!» d’aquest any, sota el títol «El català a la justícia: justícia al català?», amb el notari Eladi Crehuet, l’advocada Magda Oranich i el jutge Santi Vidal, moderats per Màriam Serrà, vicepresidenta de Llengua Nacional. Per primera vegada, l’esdeveniment es va poder seguir en directe per Facebook.

Eladi Crehuet parlà en primer lloc i va exposar que una fita important en l’àmbit notarial fou la creació de la revista Àpoca, amb el doble objectiu de contribuir a l’ús del català en les escriptures i els documents notarials, i de vetllar per unes bones pràctiques en el sector. Així, s’aconseguí que el coneixement del català fos un requeriment per a poder exercir a Catalunya; a la pràctica, però, només es demana aquest requisit a un oficial de cada equip. Destacà que molts clients voldrien fer la documentació en català, però finalment hi renuncien per por d’endarreriments o d’haver d’assumir costos de traducció. L’aplicació de les noves tecnologies és en detriment del tracte personal i no ajuda a plantejar el tema de la llengua; l’intrusisme que pateix el sector per part d’entitats bancàries per la qüestió de les hipoteques, per exemple, fa que l’aspecte lingüístic escapi encara més de la influència del notari professional.

Magda Oranich, tot seguit, comentà la gran diversitat de casuística que hi ha en aquest camp, marcada en bona part per la determinació del client. Va denunciar l’efecte negatiu d’un complex de molts catalans, incloent-hi els advocats, que fa que emprin sistemàticament el castellà quan han de dirigir-se a l’autoritat. Altres vegades hi ha una pressió afegida per a emprar el castellà, amb l’excusa que un dels membres de l’equip del judici no entén el català. Malgrat tot, quan es fa valer el dret d’ús del català, no acostuma a haver-hi cap problema. Una pega habitual és que els formularis són en català, fet que facilita que es pugui fer tot el procediment en aquesta llengua i, en canvi, el document final arriba redactat en castellà. Afegí que l’apartat més retallat de l’Estatut d’autonomia del 2006 fou el relatiu a la justícia. En resum, el problema no és de llei, que sí que permet l’ús del català, sinó d’inèrcies sociolingüístiques, complexos i intransigències.

Santi Vidal, finalment, expressà la necessitat de canviar el mètode de selecció dels professionals de la judicatura. Destacà la gran millora que s’aconseguí en la primera dècada d’introducció del català en el sistema judicial a Catalunya: en deu anys es va passar d’un 5% a un 31% de processos judicials escrits en català; un èxit que devia espantar massa, car l’any 2006 s’acabà l’interès de la judicatura pel català. En els darrers quinze anys, els processos fets en català han disminuït fins al 8,2% actual. Una de les causes és que moltes places són llocs de pas, ocupades per jutges sense intenció de fer arrels al país. De vuit-cents jutges que hi ha a Catalunya, només vint-i-un redacten per defecte en català. La llei empara l’ús del català, i hi ha molta documentació judicial en català gràcies a la feina feta entre els anys 1995 i 2005. El problema de la caiguda de l’ús de la llengua catalana no és d’aptitud, sinó d’actitud. Lamenta especialment que el Llibre blanc de la justícia, elaborat entre els anys 2015 i 2016 i que considera molt important, encara no s’hagi publicat per manca de decisió política. Afegeix que no arreglarem el problema de la llengua a la justícia fins que no tinguem un estat propi.

Les paraules d’aquests tres especialistes del món jurídic ens haurien de fer reflexionar sobre el fet que, si el català no és gaire present en aquest àmbit, és perquè no exercim els nostres drets.

Les taules rodones del cicle «Parlem-ne!» tenen el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya.