Taula rodona sobre la ‘Gramàtica de la llengua catalana’ de l’IEC, a debat

Per Sever Salvador i Padrosa
@SeverSalvador

El 7 de març d’enguany va tenir lloc a la Casa Golferichs el primer acte del cicle «Parlem-ne!» amb què l’Associació Llengua Nacional vol debatre públicament temes d’actualitat de la llengua catalana.

En l’acte, amb una sala plena de gom a gom, hi van intervenir Neus Nogué, professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, Josep Ruaix, gramàtic i escriptor, i Ernest Rusinés, cap d’assessorament lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

Nogué va emmarcar l’aparició de la Gramàtica de la llengua catalana de l’IEC (GIEC) en els precedents de tres autors: Isidor Marí, Joan Solà i Lluís Payrató. Pel que fa al primer, va dir que ja l’any 1992 considerava inapropiats els criteris sobre el quals se sostenia la idea de correcte/incorrecte de la normativa; ja anunciava que calia un nou criteri que fes descansar la idoneïtat de la llengua sobre l’adequació a les convencions socials de cada varietat i de cada registre. Calia passar del concepte de correcció al d’adequació. Quant al segon, Joan Solà, va dir que aquest gramàtic l’any 2010, a l’Última lliçó, establia 6 criteris que calia tenir en compte en l’actualització de la normativa: 1) Distingir allò intern d’allò que és extern a la llengua; 2) Integrar els grans dialectes; 3) Aprofitar la informació acumulada aquests darrers decennis; 4) Ser realistes; 5) Treballar especialment per a les generacions futures i 6) Adhesió o aversió personal / sentimental (aquest darrer criteri no és ben bé un criteri, però és un factor que de vegades fa decidir les solucions lingüístiques). En relació amb el tercer, Lluís Payrató, va dir que aquest lingüista no fa gaire, l’any 2016, es preguntava si es podia normativitzar la pragmàtica. La resposta de Payrató va ser que no es pot. I afegia que si no es pot normativitzar la pragmàtica, sí que convé pragmatitzar la normativa.

Segons Nogué, els punts de vista d’aquests tres autors es veuen reflectits en molts aspectes de la GIEC. Així, a més de recollir la tradició fabriana, la GIEC incorpora els aspectes següents:

  1. Va de la descripció a la prescripció.
  2. Té en compte la variació geogràfica (diferents dialectes).
  3. Té en compte la variació funcional (diferents registres)
  4. Passa del concepte de correcte/incorrecte al d’adequat/inadequat
  5. Les normes hi apareixen completades o més ben explicades.

Tot plegat —va dir— és un canvi important en la concepció de la norma. Un canvi que demana un canvi de xip dels usuaris. Va ressaltar que al nostre entorn no hi ha cap gramàtica amb aquesta nova concepció, una gramàtica per a les noves generacions que pugen, una gramàtica, en definitiva, del segle XXI. Nogué va concloure la seva intervenció amb un seguit d’exemples que il·lustraven tot el que va anar exposant.

Ruaix va ser més crític. D’entrada, es va estranyar de la separació de l’ortografia de la gramàtica ja que sosté que l’ortografia forma part de la gramàtica. Va dir que ell, avesat a treballar bàsicament amb paper imprès i no pas amb recursos informàtics, hauria preferit trobar-se l’ortografia editada en paper. Li ha passat que mentre llegia la GIEC s’ha trobat que ja s’hi aplicaven unes normes que ell no havia pogut veure prèviament. Va considerar que l’ortografia també s’hauria hagut d’editar juntament amb la gramàtica.

Va afirmar que l’usuari hauria esperat de trobar-se una obra merament normativa, prescriptiva. Va subratllar que per a la descripció ja tenim la Gramàtica del català contemporani i que, en canvi, ens trobem amb una obra descriptiva que només per darrere és també normativa. Va dir que això fa de mal consultar i que hi ha el risc que l’usuari es confongui, tot i que va reconèixer que l’IEC editarà una versió curta divulgativa de la gramàtica.

Ruaix va indicar que la GIEC descriu la variació diatòpica (dialectes) i la variació diastràtica (funcions), cosa que fa que la lectura sigui més complexa. Cal, per tant, llegir la GIEC amb discerniment. Si no se’n fa un ús amb discerniment, hi ha el risc que es barregin conceptes i solucions, que poden anar en detriment d’aspectes lingüístics que s’han recuperat amb esforç durant molts anys.

Va explicar que ha elaborat un dossier d’11 pàgines amb observacions sobre coses que ha trobat a la GIEC que són dignes de comentari o bé mancances que hi ha detectat. Va fer saber que passaria aquest dossier a l’IEC perquè el tinguessin en compte en la versió reduïda de la gramàtica o en la segona edició de l’edició extensa.

Ruaix va acabar la intervenció dient que cal afegir a la GIEC coses que hi falten, que no hi són descrites, com per exemple les oracions distributives, i que cal respectar l’IEC, però tampoc empassar-s’ho tot sense discerniment perquè si en féssim un mal ús ens podríem equivocar.

Ernest Rusinés, el darrer dels ponents, va parlar des del punt de vista dels mitjans de comunicació i concretament de la llengua oral. D’entrada, va celebrar l’aparició de la nova gramàtica. Va fer una breu referència al soroll que hi va haver a les xarxes socials generat pel tema de la supressió d’accents diacrítics, però que també, gràcies a les xarxes socials, diferents lingüistes vinculats als mitjans de comunicació han pogut establir una relació fluida amb l’IEC per mitjà del Fòrum Obert dels mitjans de comunicació. Això, per exemple, els va permetre d’acordar que les noves normes entressin en vigor a partir de l’1 de gener d’enguany. Van haver de fer, per tant, adaptacions d’urgència en les instruccions del portal És a dir de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

Ernest Rusinés va dir que cal llegir la GIEC a poc a poc (va fer saber que fins aquell moment havia llegit tota l’ortografia, la introducció i l’apartat de fonètica i fonologia). Cal temps per poder-la pair ja que és una gramàtica molt completa. Per exemple, s’hi introdueixen descripcions que venen de la lingüística com ara el tema de la sonicitat, que té implicacions a l’hora de fer prescripció.

Va remarcar que, pel que fa a l’oral, la GIEC va més enllà de la Proposta per a un estàndard oral. Per exemple, si abans es deia que calia pronunciar la p del grup inicial ps (psicologia) ara la GIEC estableix com a adequada la pronunciació amb s inicial.

Ernest Rusinés va acabar la seva intervenció esmentant un seguit d’exemples que il·lustraven casos de la llengua oral recollits en els mitjans de comunicació (l’És a dir ja els recollia) i que ara també recull la GIEC, al costat d’altres casos en què els mitjans de comunicació no s’havien pronunciat però que, en canvi, ara la GIEC aclareix i prescriu. Per exemple, ara la GIEC recull que en registres informals és possible la realització de la forma relaxada de paraules com ara explicar (esplicar) o constipat (costipat).

Els últims 45 minuts de l’acte van ser dedicats a obrir el debat al públic assistent. Nou persones van prendre la paraula. Les intervencions van fer més èmfasi en la situació sociolingüística en què es troba la llengua catalana avui dia més que no en qüestions estrictament gramaticals, que també n’hi va haver. Aquest basculament cap a la situació social no deixa de ser una mostra de la gran preocupació que hi ha entre els professionals de la llengua sobre la salut de l’estatus del català i de la qualitat de la llengua que hi va associada, situació sociolingüística en la qual la GIEC ha aparegut.

Fotografies: Francesc Jutglar

2 respostes
  1. Montse Sarret
    Montse Sarret says:

    Bon dia,

    Teniu enregistrament en vídeo d’aquest acte? No vaig poder-hi venir i m’interessaria
    molt veure’l, sobretot la intervenció d’en Josep Ruaix.

    Moltes gràcies

    Respon

Escriu el teu comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *