Núria Feliu. Cantatriu

Per Màriam Serrà

Núria Feliu, santsenca per excel·lència, ens obre les portes de casa seva, situada, com no podia ser d’altra manera, al Sants que tant estima.

Quan li preguntem com va ser que es dediqués a la música, concretament a la cançó, ens respon que la música la porta a l’ADN. Quan tenia sis o set anys, la mare la posà a estudiar solfeig i piano; ja que ella no havia pogut fer-ho, decidí que, dels tres fills, dos nens i una nena, fos aquesta la qui complís el seu somni. La Núria, doncs, estudià amb la professora del barri, Magda Prunera, amb qui anaven també Josep Carreras, Àngel Casas…, «tots», ens diu. El més important, però, era que els ensenyà a estimar la música. S’examinava al Conservatori de Música del carrer del Bruc i tocava el piano per als petits de l’Esbart Infantil de l’Orfeó Canigó (Amics de la Dansa), i ballava amb els grans amb els seus dos germans.

La seva faceta teatral li ve també de l’Orfeó. Feien obres de teatre i n’havien estrenat de l’Espinàs, que assistia a les estrenes. «Allò del teatre, estar a dalt de l’escenari amb els amics, era una passada!», comenta engrescada. Un dia els del Teatre Experimental Català els van anar a veure per demanar-los uns quants actors, entre els quals la van triar a ella. «I a partir d’aquí vaig sortir del meu poble, de Sants», explica amb l’orgull santsenc que compartim. Assajava al Palau Dalmases, amb actors professionals, i s’emociona en dir que va estrenar Manuel de Pedrolo, Joan Brossa, Les arrels d’Arnold Western, Els justos d’Albert Camus i altres clàssics. Actuaven al Palau de la Música, al Romea i per tot Catalunya. D’obres pedrolianes en va fer tres o quatre (Situació bis, Homes i No…).

Vols seguir llegint aquest article? El trobaràs al número 100 de la revista Llengua Nacional.

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *